Entrevistadora: Leire Ugalde Lujambio, professora i investigadora
ENTREVISTA a la Revista HONDARRIBIA
Entrevistada: Maite Darceles Tife, consultora i escriptora
Abans que res, et presentaries?
Sóc una dona d’Hondarribia, ara visc amb un peu a Barcelona i l’altre aquí (Hondarribia). Tinc 54 anys, sóc mare, faig un gran esforç per comprendre el món, però més que entendre-ho, m’interessa explorar les esquerdes que poden portar-nos cap “al món que portem els nostres cors”. Ho faig sobretot a la pràctica, treballant amb organitzacions i equips, ajudant a millorar.
Et dediques a la consultoria per a empreses. Podries explicar quina és la teva tasca i l’objectiu de la teva feina?
Porto disset anys immersa en el món de la consultoria. Abans vaig treballar gairebé quinze anys en l’àmbit pesquer, a l’Asociación de Armadores de Bajura de Gipuzkoa (GARELA), com a secretària executiva i gerent. Vaig aprendre molt i aprecio molt els pescadors, tot i que en aquesta nova etapa m’he allunyat per complet d’aquest món. Ara sóc consultora. Intentaré explicar el que faig. Es parla molt de col·laboració, implicació, motivació, autonomia. Es fa servir la metàfora d’estar al mateix vaixell i remar en la mateixa direcció. Es parla molt de comunicació, coordinació, bona gestió. Però es parla menys de les condicions necessàries perquè tot això es pugui dur a terme amb una base sòlida. I això és el que faig: acompanyar organitzacions o equips per aconseguir-ho, per avançar en la construcció col·lectiva. Hem de beure molt de les idees del feminisme.
Què diries que pot aportar aquesta forma diferent de desenvolupar empreses o organitzacions?
Treballo amb molta gent. Pensa que en la meva feina és habitual estar en 5 o 6 projectes (és a dir, empreses o organitzacions) alhora amb una durada mitjana de 4 o 5 mesos. I en cadascun treballo amb unes deu persones. Fes comptes. Normalment tractem temes que són molt estratègics per a les persones, el nucli del seu treball, les preocupacions que tenen sobre la seva feina. És a dir, la meva feina em dona l’oportunitat de conèixer les persones des de dins. I això em dona molta esperança, perquè el que es genera quan es treballa així amb la gent és molt potent. La gent em dona esperança cada dia. Hi ha molt bona gent arreu. El que cal canviar són les dinàmiques, els sistemes, els procediments, les inèrcies. La meva feina ajuda a això.
Portes molts anys treballant en consultoria. Tenint en compte aquesta experiència, quins són els teus somnis o reptes per al futur?
D’una banda, m’agradaria trobar formes més fàcils de donar a conèixer la meva feina. Quan m’incorporo a un projecte i començo a treballar amb els equips, tot és “fàcil”, però em resulta difícil el procés de difusió. Relacionat amb això, o a més d’això, tinc el somni de teoritzar des de la pràctica. Mira, fa poc la UPV/EHU va crear una nova aula EESi i en una xerrada que va donar l’economista feminista Amaia Pérez Orozco, va subratllar la necessitat d’unir teoria i pràctica per a generar coneixement. M’agradaria aportar aquí. Teoritzar des de la pràctica, treballar com s’uneixen teoria i pràctica, generar teories que s’alimentin de les pràctiques…
En els últims anys ens hem trobat en el grup Espai de Pensament Feminista…
Personalment i professionalment, el feminisme és una font constant d’inspiració. I valoro molt que s’hagi creat aquest grup. Ho necessitàvem.
També coincidim en el grup “Irakurle Porrokatuak” (“Lectors Empedreïts”), que debat llibres de literatura basca. Com vas arribar a ser una “lectora empedreïda” i què t’agrada llegir?
No sé si sóc una lectora empedreïda; llegeixo de tot, sobretot assaig. M’interessen les obres amb una mirada feminista, tant en ficció com en textos de reflexió o investigació. Vam iniciar el grup de lectura entre mares, pares i professorat de l’Institut Talaia, i més endavant, el petit grup que va seguir ens vam autodenominar així, en broma. Ho passem bé compartint les nostres lectures i aprenem molt.
També ets escriptora. Has escrit assaig, novel·la i relats curts. Com vas fer el pas d’escriure un llibre?
El meu primer llibre, un assaig, va sorgir a partir d’una proposta per fer un treball de camp. L’objectiu era fer un informe, no un llibre. Però vaig sentir que tenia material suficient per a un llibre, i les persones de la Diputació de Bizkaia que em van fer l’encàrrec van donar suport completament a la idea en veure’n el contingut. El segon pas, escriure una novel·la −Bihotzean daramagun mundua (El món que portem als nostres cors)−, va ser una manera de donar forma a una cosa que no aconseguia concretar des de l’assaig.
De vegades considerem com a oposades combinacions com economia vs. literatura, ciències vs. lletres. Estan tan allunyades la Maite economista i la Maite escriptora?
En absolut. No podrien estar més a prop. Defenso que l’economia ha de respondre a les nostres necessitats i necessitem nous relats. Mira a on ens han portat els relats actuals de l’economia: tots sabem que no estem fent les coses bé.
Vas dir una vegada que algú es va sorprendre en llegir el teu llibre perquè no coincidia amb la imatge que tenia de tu. Fins a quin punt és la literatura per a tu un espai per escapar dels límits de la vida quotidiana?
M’han dit que sóc com una caixa de sorpreses (haha). Serà la sorpresa de descobrir facetes que no han vist en mi. Per a mi, escriure no és una evasió. És una forma d’ordenar idees. Quan no entenc alguna cosa i estic confusa, escric; sovint no és fàcil, però m’ajuda a aclarir el pensament. I em serveix amb tota mena d’escriptura: ficció, articles, assaig, fins i tot en aportacions a clients. Escriure és una eina per pensar, i molt potent, a més. Aquesta potència s’incrementa quan es pot compartir amb altres persones.
En entrevistes anteriors s’han fet preguntes absurdes o s’han demanat recomanacions. Jo et demanaré una recomanació: una cançó i un lloc per escoltar-la.
En proposaré més. “Neurean / La meva llengua” d’Izaro i Judit Neddermann, “Libre” d’Izaro, i “Venus as a boy” de Björk. En un lloc adequat per ballar amb qui vols.
A qui entrevistaràs per al pròxim número i per què?
A Arantxa Urretabizkaia. Quan tenia en ment escriure una novel·la, em vaig reunir amb ella i em va dir que la mirada de cadascuna és irreemplaçable, que, si no ho escrivim nosaltres, el que escriuríem es quedarà sense escriure. Que ens hem de donar permís per escriure, especialment les dones. Va ser un impuls important per escriure Bihotzean daramagun mundua (El món que portem als nostres cors).
