Introducció
En aquest article, Maite Darceles proposa una agrupació en tres grans blocs de les causes dels malestars de l’àmbit laboral. Es tracta de l’anàlisi prèvia per dotar-nos d’eines que ens permetin revertir les situacions de malestar a la feina.
Per tot arreu s’escolta parlar del malestar de les persones, del malestar psíquic. S’esmenta en infants i joves molt més que abans; també se cita en adults. Té múltiples causes. Per la meva professió i la meva pràctica, m’interessa principalment el malestar relacionat amb l’àmbit laboral.
M’atreveixo a dir que podem classificar en tres grans blocs les fonts del malestar relacionades amb la feina: la incertesa, la falta de sentit i la càrrega laboral excessiva. Totes tres són presents de moltes formes en la nostra societat.
La incertesa genera incomoditat. Tindré feina demà (o el mes que ve, o l’any que ve)? Tindré un salari o ingressos suficients per cobrir les meves despeses? Podré compaginar la feina amb altres facetes de la meva vida? Quins canvis es produiran en la meva feina? Què em veuré obligada a fer? Seré capaç de fer el que la meva feina m’exigeixi? Si davant d’aquestes preguntes estem tranquils, no estarem vivint la nostra relació amb la feina amb incertesa. No obstant això, aquestes preguntes també solen causar-nos malestar.
Quan la tendència és individualista, quan el col·lectiu no té pes i tot és responsabilitat de l’individu, aquestes incerteses poden ser una llosa molt pesada. Encara que aquestes fonts de malestar fossin lleus, quan les abordem en solitari, s’acumulen i van esquerdant la nostra resiliència.
Una altra font de malestar és la falta de sentit. No trobar sentit al que fem, ja sigui en les formes, en els continguts o en relació amb el context. Molts estimen la seva feina, però les exigències que se’ls imposen els generen malestar. Sovint no ens sentim còmodes amb les formes de treballar. Em venen al cap, per exemple, les tasques burocràtiques imposades al professorat. Els companys que es prenen la seva feina amb poca responsabilitat també provoquen frustració en els qui estan més compromesos, sobretot quan això deteriora els resultats o quan aquest comportament incrementa la càrrega laboral dels altres. També hi ha altres aspectes que desemboquen cap a la falta de sentit: com ens sentiríem si sabéssim que l’empresa en la qual treballem té com a clients empreses de la indústria armamentista? O que utilitza deliberadament màrqueting enganyós i manipulador? Més encara: si aquest va dirigit a infants o adolescents? O si hi hagués algú a l’empresa que no fa res i, tanmateix, ningú li diu res i es fa la vista grossa? Per a molts de nosaltres viure aquestes situacions debilitaria el nostre vincle amb el treball i el seu sentit. Si aquestes situacions es mantenen en el temps, en molts casos generaran un malestar insuportable. La falta de reconeixement, d’equitat, violències de tota mena, conductes malintencionades, irresponsabilitat, sentir-nos impotents quan veiem que les coses es podrien fer millor… Tot plegat fa que la nostra feina perdi sentit.
I, en tercer lloc, una càrrega laboral excessiva. És sorprenent que des que vaig començar a fer consultoria fa vint anys, cada vegada veig les organitzacions més desbordades. Ursula K. Le Guin té un text meravellós en què esmenta que, en temps prehistòrics, un humà o una humana podia viure força bé treballant unes quinze hores a la setmana. No entraré a analitzar-ho, però fa pensar.
Aquests tres factors es donen, sovint, simultàniament, cosa que incrementa el malestar de manera exponencial. Una càrrega de treball insuportable, completament descompensada respecte a la d’altres; veure com alguns companys s’escapoleixen o treballen amb desídia, mentre les exigències burocràtiques continuen augmentant. Podríem afegir que sentim que el que fem no serveix realment per millorar la vida de ningú o per solucionar un problema real, fins i tot que, de vegades, passa el contrari… Com no acabarem cremats?
No és la meva intenció tocar fons amb una visió pessimista i quedar-m’hi ancorada. Sinó que vull posar sobre la taula que tots aquests malestars es donen en les organitzacions i apel·lar a la responsabilitat individual i col·lectiva per revertir aquestes situacions.
Quan parlem de professionals que treballen pel seu compte és diferent, però en el cas de les organitzacions, algunes incerteses poden atenuar-se compartint informació i desenvolupant formes de comunicació. En veig exemples cada dia a les organitzacions.
Crear dinàmiques de treball enriquides amb les aportacions de tothom, millora enormement l’ organització. Sovint sento: “ho vam intentar, però no va funcionar”. Però no em refereixo a una cosa teòrica, o a posar en marxa la primera idea que se’ns acudeixi, i que fracassi. Em refereixo a aconseguir-ho de veritat com a fruit d’un treball minuciós i constant. Cada organització ha de recórrer el seu propi camí, partint d’ on estigui, tenint en compte el seu context, els seus recursos i la seva xarxa, posant l’ activitat que realitza al centre, i donant protagonisme a les persones que la conformen. En la meva experiència, sempre funciona.
Tenir el coratge de fugir del mandat productivista del “sempre més” i ser capaços d’establir prioritats també és important.
Treballar menys, treballar millor, connectats amb els nostres valors, sentint-nos part d’un equip, amb un alt nivell d’informació i construint de forma col·lectiva… Existeix una millor manera de treballar?
