La recent adquisició d’Ecotecnia –una de les cooperatives de treball més importants de Catalunya, integrada en Mondragón Corporació Cooperativa (MCC)– per ALSTOM, grup multi-nacional i multisectorial, ha posat damunt la taula el debat sobre si la forma cooperativa és viable o no per desenvolupar-se en segons quins sectors. A això s’afegeix que, abans de rea-litzar-se l’operació de venda, vaig tenir l’oportunitat, per raons que no vénen al cas, de debatre aquest assumpte amb algun alt directiu de MCC relacionat amb el tema. El proble-ma, al meu entendre, radica en la miscel·lània d’esdeveni-ments, raons, veritats convencionals… que s’agrupen en aquests importants debats, amb els corrents subterranis que ningú no revela, que són púdicament ocultats a major glòria de les lleis del mercat.
És important la dimensió?
Les nostres economies transiten avui, d’una forma tan complexa com convulsa, entre el model industrial clarament imperant i formes –perquè no n’hi ha una de sola, un model paradigmàtic– de la nova economia que van ocupant espais de realització, en molts casos de forma espectacular. Certa-ment, l’herència industrial ens deixa condicions per operar en certs sectors “tradicionals” molt lligats a la grandària de l’em-presa, a la seva dimensió –automoció, electrodomèstics, aeronàutica, etc.–, però no és menys cert que, en uns altres, els grans colossos d’antany es trossegen i subdivideixen en unitats cada vegada més petites per poder-se adaptar als canvis i a les velocitats dels seus entorns. I aquí trobem l’in-terrogant subjacent: Pot una cooperativa competir en l’en-torn global, d’igual a igual, amb qualsevol altra forma jurídi-ca d’empresa? Doncs anem a pams…
En primer lloc, l’experiència de MCC ha demostrat sobra-dament que, des de l’àmbit de la propietat cooperativa, es pot, no només ser competitiu, sinó tenir creixements espectacu-lars i internacionalitzar l’activitat sense cap problema; com a mostra, valguin Fagor, Ulma, Irizar, Eroski, Orkli, Urssa, el grup de components d’automoció… Cert que els seus creixe-ments no s’han basat a “ser adquirits” per altres empreses, sinó a adquirir i crear –com, per altra banda, és habitual en grups d’origen basc, com ara Gamesa, Arteche, Cie…–, per la qual cosa, en cert sentit, el “cas” d’Ecotecnia representa una anomalia en aquesta línia de progressió competitiva, no unaregla aplicable al conjunt cooperatiu. I això ho ha fet el Grup Cooperatiu de Mondragon mantenint intacta la sobirania de les cooperatives, com a empreses amb entitat pròpia, qualse-vol que fos la seva grandària; és a dir, per sobre del criteri de massa compacta de la propietat prevalen els aspectes decol·laboració, cooperació i, fins a cert punt, de solidaritat.
És veritat que en moltes latituds la forma cooperativa és vista com una reacció al fracàs d’una altra forma empresarial anterior, o, fins i tot, com una alternativa radical –i, per tant, “sospitosa”– a l’ordre econòmic instituït, a què, sens dubte, ha contribuït, encara que de forma modesta, una certa ideo-logització de les “cooperatives” com a alternativa al capitalis-me.[1] I, sens dubte, aquesta consideració socioempresarial té conseqüències pràctiques en la imatge, el sistema de rela-cions i les possibilitats competitives de les cooperatives. Però convé no equivocar l’angle de l’enfocament analític.
El desenvolupament de la nostra civilització industrial es va fonamentar en les corporacions gegants, no perquè fos el més racional ni el més eficaç, sinó per raons lligades als poders polítics i les seves apetències financeres; l’opció podria haver estat una altra…[2] Encara que és evident que cada tipologia sectorial implica formes de competitivitat i adaptació diferents, les cooperatives lligades a MCC han demostrat amb escreix la seva capacitat de flexibilitat (incloent-hi la mixtura de formes societàries i l’accés al mercat de capitals) i la seva capacitat de competitivitat, que no té res a envejar al teixit industrial espanyol. Per tant, rebutjo d’entrada que la forma cooperativa constitueixi un llast de qualsevol tipus per com-petir en els mercats més oberts: en tenim constància.
I aquí hi ha un tema que vull “desmitificar”: Ignacio Ramonet es refereix, en una entrevista en aquesta mateixarevista,[3] al gegantisme com a risc per a la gestió cooperativa. El problema, com tractaré més endavant, no és la grandària, ni en les cooperatives ni en altres formes empresarials o orga-nitzacionals, sinó els sistemes d’organització i gestió que estan implantats. Perquè la grandària, en el món que vivim avui, és, literalment, la totalitat del planeta…
En efecte, en plena era del coneixement i inserits en l’ex-plosió de les tecnologies de la informació i la comunicació, espai i temps perden sentit, es cargolen sobre l’esdeveniment, sobre l’immediat. La idea de dimensió organitzacional del pas-sat es dilueix en xarxes de cooperació absolutament impensa-bles no fa pas tants anys; el “petit” pot fer-se gegant en un tancar i obrir d’ulls (Google com a exemple?).
La forma de propietat
Certament, en el seu moment, les cooperatives van repre-sentar un fenomen curiós en la mesura que van anteposar, en plena orgia capitalista, el treball al capital; i l’èxit empresarial del Grup Mondragon a Espanya sembla haver demostrat que aquest concepte pot funcionar. Però existeix un altre enfoca-ment possible…[4]
En l’era industrial, la propietat invertia en terrenys, edifi-cis i màquines i llogava força de treball adscrita a aquests; però avui, quan el factor massiu de producció és el treball cognitiu, què posseeix la propietat? Perquè el coneixement, els desitjos, les formes de cooperació, les xarxes relacionals… que s’entreteixeixen entorn del treballador cognitiu no poden ser posseïts ni ordenats més que per aquest, sempre en la seva interrelació social. Doncs posseeix un títol jurídic que li permet sobredeterminar l’esdeveniment productiu, el fet de crear riquesa, a través d’organitzar, no la producció, sinó la conversió a valor (monetaritzable) del fruit d’aquesta (la mer-caderia), i així garantir, en una mesura o altra, el procés d’a-cumulació.
I vull fer notar un aspecte fonamental: Aquesta caracterís-tica de la propietat no és exclusiva, ni de bon tros, de l’ano-menada empresa capitalista, sinó que, inserida en la lògica del sistema capitalista, amb unes modalitats o altres, impreg-na altres formes de propietat, com les de tipus estatal (no oblidem que la propietat dels mitjans de producció per l’Estat en les economies del “socialisme realment existent” va pro-duir –i produeix– formes d’explotació del treball tan brutal o més que en els països capitalistes) o les de l’economia social i cooperativa. Per al que argumentaré tot seguit vull deixar clar que no dubto que hi hagi matisos –més benignes o més cruels– en les expressions i pràctiques de les diferents mane-res de propietat, però sí afirmo que la seva essència no és diferent.
Retinguem això: El treball cognitiu, en la seva realització en el fet productiu, tendeix a autonomitzar-se de qualsevol instància que no sigui la cooperació entre productors, i només a posteriori el seu acte productiu és traduït a la con-versió en moneda, sigui en tipus del preu de la mercaderia generada, en tipus de salari o en tipus de plusvalor. I valgui una observació final, sobre la qual no puc estendre’m: El tre-ball cognitiu trenca el temps de treball com a base del con-tracte i, en conseqüència, la concepció del salari lligada al temps de treball. Ni temps ni salari queden ja relacionats directament amb el treball, constitueixen tan sols un efecte de la mediació social.
A diferència del treball merament físic, centrat en els micromoviments, en la tasca, en el lloc (la dependència de la màquina), el treball cognitiu desplega una sèrie de qualitats d’especial interès. En primer lloc, així com el treball físic es consumeix en la mercaderia produïda, el treball cognitiu pro-dueix la mercaderia al mateix temps que es reprodueix enl’acte productiu; és a dir, el fet productiu del treball cognitiu produeix sempre un excedent en forma de coneixement (de subjectivitat). S’aprèn actuant, vivint, cooperant. I aquestexcedent es desplega tant en posteriors actes productius com en el complex de relacions socials i vitals del treballador.
De forma natural, evident, la cooperació és l’aspecte subs-tancial del desplegament del treball del coneixement, perquè aquest només adquireix potència i sentit en la seva interacció social i només pot reproduir-se en aquesta. Però aquesta coo-peració exigeix certs graus de llibertat: jo coopero millor amb unes persones que amb unes altres, millor en uns ambients que en uns altres. En això influeixen afectes, desitjos, emo-cions, empaties… Tot tan aliè a la nostra racionalitat econòmica, educativa o política! Per tant, una dels finalitats de les for-mes autoorganitzades de producció consisteix a generar con-textos favorables, proclius, a l’èxit del treball en cooperació.
Més o menys difusament, en l’origen de les cooperatives (com a forma jurídica d’empresa) ha existit una mica d’això. A això s’ha unit, particularment en el moviment cooperatiu de Mondragon, la declaració fundacional del predomini del tre-ball sobre el capital, la propietat assignada als socis treballa-dors, el principi democràtic que associa el vot igual a cada soci, independentment de la seva part de capital, i trets de solidaritat laboral i social.
No obstant això, un aspecte ha romàs immutable: l’essèn-cia del treball i de la seva organització no s’ha modificat. S’ha seguit considerant que les formes de competir a través de l’es-tructuració tradicional del treball (com va ocórrer en les eco-nomies del “socialisme realment existent”) eren quelcom natural, transhistòric, i que les formes d’alliberament i demo-cràcia havien de situar-se en les esferes de la propietat col·lectiva dels socis treballadors i en el poder suprem de la puntual –en el temps– Assemblea. El concepte té clares simi-lituds amb la idea de la democràcia representativa: ja que les masses incultes no poden exercir la democràcia en els seus esdeveniments diaris, han de delegar les seves preferències i voluntats en esferes que no només els són alienes, sinó que se’ls superposen. I, això sí, tindran dret a votar cada x anys…
Des d’aquest enfocament, el cooperativisme no represen-ta cap alternativa real al capitalisme, sinó que forma part de la seva lògica, encara que presenti alguns trets més “huma-nitaris”. Ha modificat la participació en la propietat –això també ho ha fet el capitalisme a través de fons d’inversió, fons de pensions, i similars–,[5] però ha mantingut el que jo consi-dero l’essència del sistema: l’estructura i la dominació de for-mes de treball alienades allí on ja estan contingudes les potencialitats del seu alliberament, per complex que aquest sigui.
Per tant, proposo una altra reflexió: en gran mesura, la subversió de la dominació capitalista està continguda en el potencial transformador del treball cognitiu i de les xarxes de cooperació que aquest desplega per a la seva realització tant en l’àmbit de la producció de riquesa com en les seves formes de socialització, i no en la modificació parcial de les formes i maneres d’apropiació del valor monetari que aquest genera.
Des d’aquest enfocament, considero molt perillós per a la voluntat de transformació real de les nostres societats en un sentit (no m’agrada gens el terme) progressista dotar a la propietat cooperativa d’unes condicions gairebé estructurals de potència transformadora que està lluny de contenir en la seva essència. En l’etapa de la subsumpció formal del treball en el capital, ja van aparèixer aquest tipus de moviments (el socia-lisme utòpic, Saint-Simon, Fourier…), però ara ens trobem en l’era de la subsumpció real de la societat en el capital (en el pas de la modernitat a la posmodernitat, en el pas del fordis-me al postfordisme), per la qual cosa calen enfocaments radi-calment diferents per afrontar el pantà en què ens ha deixat el sistema imperant, començant per entendre que, avui, el capitalisme no és una forma més de propietat, sinó una lògi-ca que envaeix tot el teixit social… I una anotació arran, de nou, de l’entrevista a Ramonet: No hi ha possible humanitza-ció del capitalisme, el capitalisme només existeix sobre la base de l’acumulació de capital i, per tant, la seva relació amb allò humà és merament tangencial.
Deixant formulat aquest aspecte, m’endinso en el discurs que ha estat present entre els directius de la cooperativa en la venda d’Ecotecnia. El raonament ha estat, matís més, matís menys, el següent: el sector eòlic exigeix forts creixe-ments per mantenir capacitat competitiva, i aquests creixe-ments, al seu torn, exigeixen un important finançament per poder ser realitzats. Les societats anònimes poden abordar aquest projecte a través d’aliances, fusions, adquisicions, recursos al finançament públic (presència en Borsa, per exemple) i d’altres; en el cas de la societat cooperativa, aquests recursos no són accessibles, no tant perquè no puguin ser articulats, sinó per la desconfiança que la seva forma de propietat i la seva forma de gestió “derivada” (l’àm-bit decisional) desperten entre inversors i potencials aliats.
És el poder, estúpids…!
Insistiré en allò evident: La cooperativa Fagor Electrodomès-tics ha adquirit recentment la multinacional francesa Elco-Brandt, de grandària una mica superior a la seva; la cooperati-va Eroski, que manté des de fa anys un envejable ritme de creixement, ha adquirit recentment la cadena catalana Capra-bo; la cooperativa Irizar ha multiplicat en catorze anys la seva grandària per catorze… No mistifiquem el caràcter específic de la propietat, en aquest món semiglobalitzat no hi ha límits.
On resideix, llavors, l’esmentada desconfiança? Al meu entendre, clarament, en els sistemes decisionals. On algú va dir fa molt temps “És l’economia, estúpids!”, avui podem dir “És el poder, estúpids!”. En efecte, per gran que sigui, la societat cooperativa manté un sistema de transparència bastant superior a la corporació habitual, els seus socis són treballa-dors i, en conseqüència, tenen un lligam superior amb la mar-xa de l’empresa, i a més, presenten un caràcter estable. En la societat anònima –que cotitza en Borsa–, els seus accionistes són multituds constantment canviants, sense relació ni conei-xement del treball en l’empresa, que canvien de preferències entre unes o altres ofertes sobre la base de la promesa d’una millor retribució econòmica a curt termini. I això en el millor dels casos, perquè no podem oblidar com els empleats d’Enron van ser estafats com a accionistes i acomiadats com a treballa-dors… de l’empresa de la qual eren, suposadament (legalment, per descomptat), part de la propietat!
El fenomen més palpable –i preocupant– dels nostres dies consisteix en la gegantina acumulació de poder en les cúpu-les executives de les grans corporacions –orquestrat, és clar, amb retribucions immorals, amb “blindatges” per acomiada-ment econòmicament astronòmics, i, per si alguna cosa hagués de faltar, amb desenes de llibres en els quioscos enal-tint la seva unció divina…–, que no respon a sistemes de ges-tió empresarial, sinó a l’exercici d’influències de poder i mani-pulació dels poders (públics i privats) per operar, no tant a favor de la corporació, sinó en funció dels mateixos interessos personals dels seus brillants gestors. Qui cregui que exagero no té més que ullar la premsa diària…
Però, i vull insistir en això, això no significa que la propie-tat de la corporació no sigui aparentment democràtica: té el seu Consell d’Administració, la seva Assemblea anual d’ac-cionistes, les decisions principals es prenen per acord majo-ritari… No obstant això, els nuclis de poder estan sòlidament constituïts, mentre que la massa d’accionistes està dispersa, desinformada, desorganitzada… a la qual cosa afegim el seu caràcter voluble i la seva indiferència envers el futur de l’em-presa més enllà del resultat econòmic –en forma de divi-dends– immediat. Per tant, com tots sabem, l’aparença de democràcia de les grans corporacions oculta graus molt ele-vats de totalitarisme que només es visualitzen en presència de lluites pel poder o d’escàndols públics.
La forma de l’exercici del poder en la societat cooperativa no és tan diferent: Els socis treballadors –només ells, els tre-balladors per compte aliè, dependents, estan exclosos– trien el seu Consell Rector (l’equivalent al Consell d’Administració de la SA) i voten una vegada a l’any en assemblea la seva con-formitat o rebuig a la gestió realitzada. A mesura que s’estén el seu control sobre altres formes societàries, el percentatge de socis treballadors (propietaris) disminueix sensiblement sobre el total de l’ocupació, que passa així a exercir formes d’exercici de la propietat més similars a les de l’empresa fami-liar de segona o tercera generació. És a dir, no es democratit-za el tractament de l’activitat productiva, més enllà de la bona voluntat dels cooperativistes i els seus òrgans de representa-ció; i, per descomptat, he assistit a actes de submissió del tre-ball dependent que serien difícilment acceptables pels treba-lladors en una societat anònima…
On radiquen, doncs, les diferències? En primer lloc, si pre-nem com a model MCC, en la sobirania de les cooperatives i en la seva associació com un compromís de cooperació i soli-daritat lliurement assumit. Això fa que la “corporació” MCC sigui una mica més semblant a una confederació que a qual-sevol altre tipus d’estructura política (centralisme, estat de les autonomies, estat federal…), cosa que dóna als seus inte-grants un alt grau d’autonomia i capacitat de decisió.
En segon lloc, els socis són, alhora, treballadors de l’em-presa, per tant, de la seva evolució no depenen només els seus beneficis (retorns, els dividends de les cooperatives) sinó també, molt important, els seus llocs de treball; així doncs, el seu interès en l’evolució de la cooperativa té un horitzó més dilatat que el de l’accionista eventual de Telefònica. (Noteu que això és també aplicable a l’empresa familiar, almenys parcialment.)
En tercer lloc, el capital, en estar assignat als socis treba-lladors, presenta graus sensibles de territorialització en les comarques on s’assenten les seves cooperatives i on habiten la majoria dels seus socis, almenys fins a dia d’avui.
Constel·lacions d’organitzacions sobiranes cooperant entre si, treballadors propietaris de la seva empresa, i territorialitat, conformen sistemes de gestió i exercici del poder menys volu-ble que l’anonimat de la societat, i, per descomptat, nivells de transparència i proximitat al que succeeix molt superiors als de la gran corporació.
Per tant, per avançar en posteriors debats, proposo una hipòtesi de treball: La desconfiança entre les corporacions clàssiques i les empreses cooperatives no prové de la seva for-ma de propietat, sinó de les formes (asimètriques) de l’exercici del poder i de la decisió (encara que, lògicament, estiguin histò-ricament determinades en orígens i evolucions diferents).
I acabo amb una frase de Galbraith:[6] “No obstant això, sem-pre he topat amb un error popular. Allò que predomina en la vida real no és la realitat, sinó la moda del moment i l’interès pecuniari.”
[1] Ver, por ejemplo, M. Darceles. Enraonant amb Marcos Arruda i Alfonso Vázquez: és posible un món millor? NEXE nº 20 (junio, 2007)
[2] Ver M. J. Piore y C. Sabel. La segunda ruptura industrial. Alianza Universidad (1990)
[3] Jordi Garcia. “Entrevista a Ignacio Ramonet” NEXE nº 21
[4] Parcialmente tomado de mi artículo “Trabajo cognitivo, cooperación, democracia” próximo a publicarse.
[5] Ver J. K. Galbraith “La economía del fraude inocente”. CRITICA (2004)
[6] J. K. Galbraith. Op cit.
