Tot just som a l’inici de l’era digital i tecnològica, on la intel·ligència artificial sembla que prendrà un protagonisme inimaginable per bona part dels mortals. El ritme exponencial i accelerat que pren tot plegat és aclaparador. Les dades, els algoritmes, la mesura i la quantificació de tot és en tot i per tot…A les organitzacions cada cop es posa més èmfasi en la necessitat de digitalització, d’automatització de processos, en la capacitat d’adaptació i de reinvenció constants. Tot i així, hi ha esferes intangibles en la vida de les persones i les organitzacions on la tecnologia no hi és ni se l’espera. Em refereixo a esferes com la cultura, la relació, l’aprenentatge, l’experiència, la percepció, la intuïció, la introspecció, la interioritat, el sentit, la motivació, la transcendència, la immanència, entre moltes d’altres… Totes elles tenen a veure amb una dimensió de la persona que sovint deixem en segon pla en el món de l’empresa i de les organitzacions: la dimensió espiritual. I és aquí on em pregunto: quina relació hi ha o hi pot haver entre feina i espiritualitat.
Per parlar d’espiritualitat avui necessitem d’un cert grau de confiança amb qui interlocutem ja que és intangible, un tema poc evident, molt personal i força delicat per la ràpida connotació religiosa que pot tenir. Aquí val la pena fer notar que tot i que la religió pretén oferir un camí de creixement espiritual, l’espiritualitat no necessàriament va lligada a una confessionalitat en concret. Aquesta possible connotació però, fa que trobem encara més reserves, aversió o resistència a apropar-nos-hi i més encara en el camp professional i laboral. A l’Europa occidental està ben acceptat parlar d’intel·ligència emocional, cures i relacions en el món laboral, però encara ens és difícil parlar d’espiritualitat. Tracto de posar-hi una mica de marc per tal de veure quin sentit pot tenir parlar-ne també en el món de les organitzacions.
La consciència d’unitat
La dimensió espiritual, més enllà de la física, la intel·lectual, l’emocional o la social és la dimensió de la persona que està relacionada amb el sentit, amb les creences, la recerca de significat i propòsit. Com deia, aquesta dimensió sovint la releguem a l’esfera més íntima i privada de la persona, però aquí és on voldria remarcar que l’essència d’aquesta dimensió és essencialment comunitària ja que, com apunten moltes de les tradicions espirituals de la humanitat des de fa milers d’anys, és la dimensió que ens fa experimentar la connexió amb un tot, un quelcom més gran que ens uneix a tots els éssers.
Al llibre la Quinta Disciplina, Peter Senge, científic de sistemes i professor del MIT, fa servir el terme metanoia que significa literalment transcendència (meta-més enllà, noia- ment) per referir-se a l’experiència de la gent quan se sent part d’un gran equip o organització:
“les persones se senten part de quelcom més gran que elles mateixes, tenen la sensació d’estar connectades, de ser generatives… En la tradició cristiana aquest terme s’associava al despertar de la intuïció compartida i el coneixement directe d’allò més elevat, de Déu…Captar el significat de metanoia és captar el significat més profund d’aprenentatge (organizacions que aprenen)…El verdader aprenentatge arriba al cor d’allò que significa ser humà…A través de l’aprenentatge ampliem la nostra capacitat per a crear, per a formar part del procés generatiu de la vida” (Senge,2019).
Aquesta cerca del moviment de la ment per deixar lloc a aquesta nova font d’aprenentatge i de connexió amb un tot és un comú denominador a totes les tradicions espirituals. Totes elles a través de pràctiques meditatives i contemplatives posen especial ènfasi en la necessitat de desenvolupar l’atenció i desplaçar el focus de la ment fent la translació cap a la percepció. Josep Maria Esquirol al seu llibre l’Escola de l’ànima s’atura en l’esforç de l’atenció ja que com diu ell és la primeríssima pràctica espiritual i fa referència tant a Malebranche per dir que l’atenció és la força de l’esperit com a Walter Benjamin quan s’hi refereix parlant de Kafka:
“Si Kafka no resava -cosa que no sabem-, tanmateix, sí que li era molt propi allò que Malebranche anomenava “la pregària natural de l’ànima”: l’atenció. En la qual, com els sants en les seves pregàries, inclogué totes les criatures.” (Esquirol, 2024)
Des de l’atenció, com a base per a la meditació i la contemplació, s’obre el camí cap a la consciència d’unitat i transcendent. Vegem alguns exemples de diferents tradicions espirituals hi fan referència:
En la pròpia il·luminació de Buda el segle V-VI aC. Després de 7 dies de meditació, Sidharta Gautama assoleix la il·luminació, sota l’arbre Bodhi, quan en obrir els ulls i veient el planeta Venus va exclamar: “L’univers sencer s’ha despertat amb mi”, referint-se a aquesta presa de consciència d’unió amb el tot.
D’aquí que un dels pilars del budisme i dels corrents que se’n deriven com ara el zen sigui la interdependència entre tots els éssers.
El mateix Jesús de Natzaret abans de ser detingut, medita i prega a Déu referint-se també a aquesta unitat, Jo 17:22-24:
“Que tots siguin u, com tu, Pare, estàs en mi i jo en tu. Que també ells estiguin en nosaltres, perquè el món cregui que tu m’has enviat. Jo els he donat la glòria que tu m’has donat, perquè siguin u com nosaltres som u. Que jo estigui en ells i tu en mi, perquè siguin plenament u. Així el món reconeixerà que tu m’has enviat i que els has estimat a ells com m’has estimat a mi. Pare, vull que els qui m’has confiat estiguin amb mi allà on jo estic i vegin la meva glòria, la glòria que m’has donat perquè m’estimaves des d’abans de crear el món.”
D’aquí també, que un dels sagraments principals dels cristians sigui la comunió com a unió íntima entre cristians i amb Jesucrist.
En la tradició sufí de l’Islam, el poeta místic Rumi (S. XIII) sovint expressa en la seva poesia la idea d’unitat amb el Tot, amb Déu o la realitat última:
“No sóc cristià, ni jueu, ni musulmà,
No sóc de l’Est ni de l’Oest,
No sóc de la terra ni del mar.
No pertanyo a cap categoria establerta,
No sóc d’aquest món ni del pròxim.
Sóc de l’Amat i l’Amat és meu.
He deixat de ser, només Ell resta.”
Aquesta idea de dissolució en Déu és una expressió directa del concepte sufí “fana” que significa l’aniquilació del jo per fondre’s en el Tot. Més sintètic encara aquest altre vers de Rumi:
“No ets una gota de l’oceà, sinó l’oceà sencer en una gota.”
El capítol 16 del Tao Te Ching de Lao Tse (S.VI aC.) també té una ressonància amb el “fana” sufí:
Buida’t completament.
Mantén-te quiet.
Totes les coses del món apareixen i desapareixen.
Observa el seu retorn a l’origen.
Tornar a l’origen és trobar la pau.
Trobar la pau és realitzar el seu destí.
Realitzar el seu destí és ser etern.
Qui coneix l’eternitat és il·luminat.
Qui no ho sap, cau en la confusió i el sofriment.
Qui coneix l’eternitat és tolerant.
Sent tolerant, esdevé just.
Sent just, esdevé sobirà.
Sent sobirà, s’uneix amb el Cel.
Qui s’uneix amb el Cel, s’uneix amb el Tao.
Qui s’uneix amb el Tao perd el seu jo
i esdevé un amb l’etern.”
Veiem doncs que moltes de les tradicions espirituals de la humanitat, des de diferents perspectives, parlen d’una realitat més profunda on tot és u, on el jo es dissol en un Tot que ens transcendeix.
La natura com a via cap al desenvolupament espiritual
Som natura i és per aquest motiu que la natura esdevé camí directe per connectar amb aquesta dimensió espiritual de la persona i fer-la créixer. La natura, el cosmos, és ordre, bellesa, ens depassa, ens emmudeix, ens commou, ens espanta, ens atreu i ens orienta al trascendent…Totes les tradicions espirituals tenen en la Natura una mirada de respecte, de sagrat, de casa, de font de saviesa.
Els pobles indígenes, per exemple, estableixen uns vincles del tot curosos amb la natura, amb actitud de reverència i no gens materialista. Els portaveus indígenes sovint parlen en nom de tots els éssers vius del seu entorn, parents seus partint de la idea que tots els ésser humans i no humans, estan units pel cor i parlen una sola veu. (Mallarach, 2024)
“Hem d’entendre que totes les coses són obra del Gran Esperit. Hem de saber que Ell es troba a totes les coses: els arbres, les herbes, els rius, les muntanyes, a tots els quadrúpedes i els pobles alats; el que encara és més important, hem d’entendre que Ell és al fons del nostre cor; llavors temerem, estimarem i coneixerem el Gran Esperit i ens esforçarem per ser, actuar i viure com Ell vol. Hehaka Sapa (Ant Negre)” (Mallarach, 2024)
Al cristianisme trobem també figures de Sants del tot connectades amb la Natura com seria Sant Francesc o Bernat de Claravall on de nou ens convida a parar atenció a la natura com a font de saviesa i coneixement: “Els arbres i les roques t’ensenyaran coses que cap mestre t’ensenyarà”
Al capítol 25 del Tao Te Ching llegim
“L’home segueix la llei de la terra.
La terra segueix la llei del cel.
El cel segueix la llei del Tao.
El Tao segueix la seva pròpia llei, que és natural.”
El Tao és el principi fonamental, la font de tot, l’ordre natural que regeix l’univers. No pot ser definit completament. Només experimentat. De fet l’ensenyança del Tao té a veure amb l’acció no forçada: actuar en harmonia amb la Natura i el fluir natural de la vida, sense resistència ni esforç.
Al llibre l’Art de la Guerra, escrit per Sun-Tzu al voltant dels segles V-IV aC, recull referències específiques al Tao i està impregnat de la línia de pensament taoista:
“L’estratègia guanyadora és evitar la batalla. El millor general és aquell que fa que l’enemic es rendeixi sense lluitar. La victòria es guanya quan s’aconsegueix l’objectiu sense necessitat de lluitar.” Sun Tzu- L’Art de la Guerra
Aquest llibre no només ha deixat empremta en el camp de la guerra, sinó també en el de la política, l’empresa i el lideratge.
Aproximacions del món organitzacional a l’espiritualitat
El taoisme és un corrent que ha influït, conjuntament amb la teoria de Jung, a tot el que és la base de la psicologia orientada a processos d’Arnold Mindell i disciplines derivades com seria el treball global o el coaching sistèmic que cada cop va prenent més presència al món de les organitzacions. D’aquest corrent se’n deriva una mirada diferent al lideratge al què solem estar acostumats. Deixem la idea de líder visionari que inspira i mou un grup, per transitar cap la d’elder, com a persona que facilita i sap navegar en el conflicte i el flux natural propi de la comunitat o organització per fer que aquesta es transformi i doni pas a allò nou que necessita emergir. Elder ve a recollir la idea de persona gran i sàvia, el que en les cultures indígenes americanes, africanes o asiàtiques serien els guies espirituals, líders comunitaris o guardians del coneixement ancestral.
“Como élder de Trabajo Global, tienes que aprender a esperar y a seguir las señales que te envían las persones o el entorno, las señales que procedente de los sueños, las señales del cuerpo, las que trae el viento y las que transmiten los árboles, tienes que aprender a seguir la dirección que te marca la naturaleza. Si no haces esto, tu enseñanza solo servirà para reproduir la dominación existente, responsable de la mayoría de nuestros problemas personales e internacionales.” (Mindell, 1995)
Mindell veu en els chamans i ancians de les tribus indígenes uns referents a l’hora de lidiar en conflictes dins de les comunitats, ja que “són capaços d’animar a la gent a expressar allò que veu, a “canalitzar” la veu dels esperits i a manifestar allò que hi ha a l’aire”. (Mindell, 1995). De la pròpia pràctica facilitant en organitzacions veig aquí un llarg camí a recórrer donada la potència que té aprendre a saber llegir el camp per contribuir a revelar el sistema, ja sigui un equip com una organització i facilitar així la presa de consciència sobre allò intangible que opera en altres plans. És aquí on detecto una clara necessitat de desenvolupar l’atenció i la capacitat de percepció d’aquelles persones que desenvolupen tasques de gestió, coordinació i lideratge dins les organitzacions, així com també de consultores i facilitadores que acompanyen processos de transformació.
Des de l’àmbit acadèmic, comencem a trobar també aquesta voluntat d’incorporar la mirada espiritual a l’hora de treballar amb empreses i organitzacions. Otto Scharmer, professor del MIT, hi fa referència de manera desacomplexada en el desenvolupament de la Teoria U, on ofereix un marc pràctic i conceptual per contribuir a la transformació individual i col·lectiva en base al “futur que emergeix” en comptes de caure en la repetició de patrons del passat. El nucli de la “teoria U” passa, d’una banda, per l’escolta profunda des de l’obertura de ment, de cor i de la voluntat per percebre nous camins. I de l’altra, pel què Scharmer anomena presencing (presence+sensing): connexió amb el futur emergent que es fa present ja ara: la immanència. Aquest darrer punt requereix d’alts nivells d’atenció, percepció i connexió profunda on la pràctica meditativa i contemplativa adquireixen un paper rellevant.
El silenci, l’humus dels humans
En meditació zen, hi ha un concepte que té una certa ressonància amb el presencing de Scharmer: Hishiryo. Taizen Deshimaru, mestre zen del segle passat es referia a Hishiryo com l’estat natural de la ment en meditació: no és divagació mental, però tampoc és un buit absolut. És un estat de plenitud i lucidesa en el qual la ment flueix sense aferrar-se a res. Hishiryo és el funcionament perfecte de la consciència durant el zazen (meditació assegut), on es transcendeix la dualitat entre pensar i no pensar. Altres mestres zen parlen d’Hishiryo com la connexió amb la ment universal, la intuïció profunda. En el món de la facilitació i el coaching fins i tot es parla del world channel. Deshimaru apunta també que els efectes de la meditació zen no solen donar-se mai durant la meditació, sinó en el dia a dia, on a través de la pràctica de l’atenció, aquesta queda integrada en la quotidianitat.
Davant d’aquest món accelerat i en contínua distracció sembla que el fer silenci i estar present siguin oasis on el “no fer”, esdevé generatiu de vida, com apunta Senge. L’amic Vicens Santa Maria, eremita i monjo de Montserrat hi posa paraules:
“El silenci, pels humans, hauria de ser com l’humus per la terra, com el plàncton que alimenta els peixos, com la llum per les plantes, com l’aigua que engendra vida, com l’aire que tots necessitem, com el foc que permet viure altrament, com la lluna que sempre es fa estimar. Per tot això cal iniciar una cultura del silenci, una arquitectura pel silenci, espais naturals on regalar-se, a bastament, aquest suport imprescindible, i una espiritualitat que desvetlli el silenci interior i condueixi, alhora, a crear el silenci ambiental. Mancats d’una premissa tan necessària per a la vida i per un viure sa i equilibrat, amb harmonia amb la Natura i que acompanyi vers la plenitud de l’ésser, hem de col·laborar per generar el seu restabliment. Aquí i allà, avui i demà, hauríem de viure saciats de silenci i ser llevadors i llevadores de silenci.” (fragment de “Un gest per la pau: Pacifica’t LVII”)
Per acabar torno a les organitzacions del segle XXI en què tothom sembla preguntar-se quin paper tindrem els humans en aquesta nova era digital i tecnològica. Tenint en compte que les organitzacions no deixen de ser o aspirar a ser comunitats de persones treballant per un propòsit compartit, i que a més a més, les persones no hem deixat de ser, en essència, una manifestació més de la natura i de la vida en aquest planeta, em faig dues preguntes: la primera seria si més enllà de meravellar-nos davant les gestes que assoleix la intel·ligència artificial, serem capaços i capaces de no evadir responsabilitats pel què fa a la gestió dels intangibles, allò que ens fa verdaderament humans? I en el cas de llençar-nos a aquesta aventura, té sentit fer sortir de l’armari la nostra dimensió espiritual per adoptar una mirada molt més integral i subtil dels processos que acompanyem? Sabem que el capitalisme ha sabut mercantilitzar també l’esfera del treball espiritual amb propostes sovint egotistes i aparentment innovadores que perverteixen el sentit inicial d’aquest treball. Això ens ha de fer estar atents, però no per aquest motiu hem de desestimar, d’entrada, un camí que ha tingut sentit al llarg de milers d’anys per part de les generacions que ens han precedit.
El desig de llum produeix llum.
Hi ha desig de debò quan hi ha esforç d’atenció.
És realment la llum el que desitgem
Quan ja no hi ha cap altre mòbil.
Tot i que els esforços d’atenció
Siguin estèrils anys i anys,
Un dia, una llum exactament proporcional a aquests esforços
Ens inundarà l’ànima.
Cada esforç afegeix una mica més d’or
A un tresor que res ni ningú no ens podrà prendre.
Simone Weil
Bibliografia
Senge, P. M. (2019). La quinta disciplina. Ediciones Granica SA
Esquirol, J.M (2024). L’escola de l’ànima. Quaderns Crema
Mindell, A. (2004). Sentados en el fuego: Como transformar grandes grupos mediante el conflicto y la diversidad. Icaria Editorial.
Mallarach, J.M (2024). La saviesa dels pobles indígenes. Akiara Books
Scharmer, O. (2024). Teoría U. Editorial Eleftheria Sl
Sun Tzu (2009). El arte de la guerra. Ediciones Obelisco
Deshimaru, T.(1979). La pràctica del zen. Editorial Kairós Sa
Deshimaru, T.(1982). Preguntas a un maestro zen. Editor
