L’economia social com a motor de creixement: pot esdevenir Catalunya el Quebec d’Europa?

Introducció

Aquest article de Jordi Valls va rebre el reconeixement del XXI Premi Periodístic Jacint Dunyó 2012 sobre cooperativisme atorgat per la Fundació Roca i Galés. L’article és fruit d’una estada de recerca de l’autor al Quebec per conèixer el seu model d’economia i solidaria.

 

El sector cooperatiu del Quebec, de tradició centenària i fortament integrat en l’economia del país, és  un model de referència per a molts països. L’experiència dels darrers quinze anys, en els que l’economia social ha aconseguit ser protagonista en la configuració de polítiques socials, mostra un cas d’èxit que pot ser inspirador per a una Catalunya en temps de canvis.

Catalunya i el Quebec: una història de vincles creixents

En el darrer any, la regió del Quebec ha aparegut a l’agenda catalana diverses vegades. Un dels motius ha estat el fet que, fa només uns mesos -coincidint amb la visita del seu Primer Ministre a Catalunya- la Generalitat va anunciar un conveni de mobilitat laboral amb el Quebec. L’objectiu d’aquest pacte és facilitar que els joves professionals catalans puguin anar a treballar a l’altre costat de l’Atlàntic, on sembla que la crisi econòmica no ha arribat. D’altra banda, la flamant victòria del partit independentista Parti Québécois en les eleccions ha coincidit amb la manifestació massiva de l’11 de setembre i el debat sobre la independència al nostre país.

El Quebec i Catalunya fa anys que comparteixen interessos i complicitats pel fet de viure una mateixa realitat nacional i lingüística dins dels seus respectius estats. El govern català va signar amb el  quebequès un acord de cooperació bilateral l’any 1996, en el marc del qual es desenvolupen diferents projectes i accions  de col·laboració.

Tanmateix, al nostre país, és poc coneguda la realitat de l’economia cooperativa del Quebec, un model d’èxit i de referència mundial. Allà existeixen un total de 3.300 empreses d’aquesta mena – que generen 92.000 llocs de treball – i prop d’un 70% de la població és membre d’alguna cooperativa.

“Es cert que ens criden de molts llocs per explicar la nostra experiència” explica Nancy Neamtan, directora general de Le Chantier de l’économie sociale. Acabada d’arribar d’una reunió a la seu de l’OIT  a Ginebra, ja fa les maletes per marxar cap als EUA, on l’esperen perquè expliqui el model d’economia social quebequès. “Però què hem fet nosaltres realment? Hem anat pel món i hem reproduït el que hem vist a altres llocs. Per exemple, les cooperatives de solidarité les hem après d’Itàlia, i els menjadors col·lectius de l’Amèrica Llatina. De fet, segur que podríem aprendre moltes coses de les cooperatives de treball catalanes, ja que és una branca del cooperativisme que aquí no està tan implantada”, conclou Neamtan.

El desenvolupament històric del cooperativisme està molt lligat al fet québécois. “Nosaltres som una illa francòfona en un mar anglòfon”, explica Patrick Duguay, director de la Cooperative de développement regional Outaouais-Laurentides (CDR-OL), dedicada a la promoció i consolidació del cooperativisme en el territori. I afegeix: “Hem hagut de lluitar sempre per mantenir la nostra identitat”. Les primeres cooperatives van néixer fa més d’un segle en els sectors financer i agrícola – en un Quebec francòfon rural i empobrit – com a instruments de solidaritat i ajuda mútua en les activitats del crèdit i la producció agrària. Ara, aquestes empreses son grans holdings i grups cooperatius amb una posició dominant en el seus respectius mercats. A tall d’exemple, el primer agent privat del país en generar ocupació és el grup cooperatiu financer Desjardins, i el cinquè és La Coop Fédérée, un grup cooperatiu del sector agrari. Representen el que s’anomena la vella economia social: cooperatives i mútues amb tradició centenària, sorgides com a respostes col·lectives per al desenvolupament regional del Canadà francòfon.

El naixement de la nova economia social quebequesa

Actualment el Quebec es troba en una posició econòmica més sòlida i forta que Europa. Jean Marc Fontan, professor de sociologia a la Universitat del Quebec a Montreal (UQAM), ho explica de la següent manera: “La crisi actual no s’ha notat massa a nivell productiu. Per a nosaltres, va ser més forta la crisi dels ‘90. Tanmateix, cal destacar que els anys 80 i 90 han estat èpoques de fortes crisis però alhora de gran innovació social”.

El paper central que actualment el sector cooperatiu i social juga en l’economia quebequesa té una clara data de referència: l’any 1996. Aquell any, el primer ministre M. Lucien Bouchard, va convocar els agents socials a Le Sommet de l’économie et l’emploi, una cimera per abordar la greu situació econòmica que el país estava patint. Aquesta capacitat de fer pinya entre el govern, el sector privat i el sector laboral per fer front a situacions adverses no era nova. Havia nascut als anys ’80. En aquella època, en plena crisi del model fordista i de redefinició del paper de l’Estat, és quan es consolida el “Quebec Inc.” (Estat soci), basat en una governança deliberativa i en la incorporació dels agents socials en la co-construció de polítiques públiques.

La novetat l’any 1996 és que, per primera vegada, es convida els agents del tercer sector (cooperatives, associacions, grups comunitaris, etc.) a participar en el procés de concertació. Aquesta convocatòria és el fruit de la pressió provocada per La marche des pains et roses, una forta mobilització social succeïda l’any abans com a protesta a la situació de crisi. Le Chantier de l’économie sociale va ser un dels dos grups de treball creats per aportar solucions al fort dèficit fiscal i l’alta taxa d’atur a la qual havia de fer front el govern. Té un encàrrec governamental molt clar: buscar fórmules per crear 20.000 llocs de treball en un termini de dos anys des del sector social. El resultat d’aquest projecte seria un èxit: els actors convocats superarien les expectatives i entre els acords presos destacaria l’impuls de nous sectors emergents (escoles bressol, atenció domiciliària, gestió de residus, etc.). El Govern aposta per invertir en aquests sectors (que serien desenvolupats per l’economia cooperativa) i d’aquesta manera cobrir noves necessitats no satisfetes pel mercat, generar ocupació i combatre l’economia submergida. Com a resultat, s’esperava compensar la inversió pública amb més recaptació fiscal i menys despesa en prestacions (atur, prestacions socials, etc.). En definitiva, amb Le Sommet es posen les bases perquè una renovada economia social sigui un agent rellevant en el desenvolupament econòmic del país i en la construcció de polítiques socials.

Factors que expliquen aquest naixement

A partir d’aquest moment, es comença a parlar d’economia plural: una economia que incorpora els agents del tercer sector com a agents socioeconòmics significatius, amb un espai propi al costat del sector públic i privat. En aquest nou escenari, el paper de l’economia social es centra en la prestació de béns i serveis per cobrir necessitats emergents en sectors on l’aportació de valor social és alta i l’àmbit privat té menys interès (sector social, territori, cohesió, etc.).

Aconseguir que el sector social fos cridat a tenir aquest paper significatiu en la sortida de la crisi no va ser un fet assolit de la nit al dia. Marguerite Mendell, directora de l’Institut Karl Polanyi de la Concordia University (Montreal), ho explica així: “A partir del 1996 el sector social pren part en la institucionalització de polítiques públiques. Tant el tercer sector com els poders públics es reconeixen com a agents vàlids per a la “co-construcció” de polítiques socials. Això és conseqüència de la pressió que el sector comunitari i social va anar exercint des dels anys 80, reclamant un espai i negociant amb els poders públics. Amb la crisi del model fordista, què va fer la societat civil del Quebec? Proveir-se d’instruments i organitzar-se, no només reivindicar; establir partenariats amb el sector públic i el privat així com crear organismes híbrids per cobrir necessitats socials com ara l’ocupació, la inserció laboral o l’atenció a les persones”. Però la clau de l’èxit no només rau en què el sector social fos reconegut per les institucions públiques, sinó en la capacitat del mateix sector per posar-se d’acord internament i reconèixer un mateix espai comú on treballar per uns objectius compartits. Es va adoptar el terme “economia social” per definir empreses col·lectives – cooperatives i associacions – amb activitat econòmica  de prestació de béns i serveis. Mica en mica, van anar desapareixent les reticències entre la vella i la nova economia social emergent. “Goliat va reconèixer a David”,sentencia el professor Fontan.

Aquest procés tampoc s’explica sense la transcendental aposta que sempre han fet els sindicats per enfortir el sector cooperatiu i social, molt especialment a través de canalitzar l’estalvi de fons de pensions de treballadors gestionats per ells cap a inversions productives en les empreses d’economia social.

Quebec és un territori que barreja valors anglosaxons i francòfons. S’hi combina la defensa de serveis públics amb la restricció del rol de l’estat en la prestació de serveis. La reivindicació de polítiques de benestar social amb una forta capacitat emprenedora i de innovació. Aquest fet ha provocat que s’hagi trobat en l’economia social una formula a cavall entre el sector públic i el privat per al desenvolupament de certes polítiques i la prestació d’alguns serveis.

Articular un espai d’innovació social

“L’economia social en general i el cooperativisme en particular porten la innovació social al seu ADN,” -assegura Benoît Lévesque, catedràtic emèrit de l’UQAM– “la qüestió és que per passar de la innovació a la transformació social cal estructures de suport, un sistema que impulsi aquesta innovació”.

A partir de 1996 es van anar creant una sèrie d’instruments que donarien impuls al desplegament de la nova economia social. Un dels principals encerts per a la construcció d’aquest sistema de suport va ser la constitució de Le Chantier de l’économie sociale com a organisme permanent, més enllà del seu encàrrec inicial durant Le Sommet. El professor Lévesque va contribuir directament a fer possible la creació d’una entitat autònoma que va agrupar la diversitat d’agents i entitats representatives del sector, en un marc de col·laboració, amb la missió de promoure l’economia social i d’esdevenir un actor clau en el desenvolupament d’estructures de suport a la innovació social. Els primers obstacles no van trigar a aparèixer. Un dels primers, va ser el fet que amb els instruments de finançament tradicionals del sector, com els microcrèdits, no es podia fer front als nous reptes plantejats. Per això, l’any 1997 es crea el Réseau d’Investissement Social du Québec (RISQ), organisme promogut entre Le Chantier, el govern i els sindicats, per oferir productes de finançament específics i adaptats a les empreses d’economia social. El RISQ esdevé un èxit i anima la creació uns anys més tard de la Fiducie du Chantier de l’économie sociale, un fons de capital per ajudar a satisfer les necessitats de capitalització les empreses. La Fiducie porta invertits uns 26 milions de dòlars en 85 projectes, amb una aportació màxima de capital per projecte de 1,5 milions de dòlars.

Un altre element clau per impulsar el sector va ser la investigació i la recerca en economia social. Era imprescindible generar coneixement i disposar d’instruments de medició i avaluació del valor i l’impacte aportat, tenint en compte que el finançament de moltes de les noves activitats provindrien de fons públics. L’any 2000 es va crear la Alliance de Recherche Universités-Communautés (ARUC), el primer centre interuniversitari del Quebec dedicat íntegrament a la recerca en economia social, i el 2005 es crea el Réseau Québécois de Recherche Partenariale (RQRP). Ambdós centres treballen des d’una metodologia que associa investigadors i membres de les cooperatives i entitats en totes les seves activitats, per tal de  garantir un model de recerca aplicada i afavorir la transferència de coneixement als agents del sector.

Aprenentatges i reptes per a Catalunya

El Quebec apareix com una experiència reeixida en el camp de l’economia cooperativa,  i és particularment rellevant la manera en què en els darrers 15 anys – partint d’una solida tradició de cooperativisme i societat civil organitzada – ha participat en el desenvolupament de serveis públics a través d’un model de “gestió cívica”. Serveis socials d’educació infantil, atenció domiciliària i sanitària estan desplegats per cooperatives i associacions d’usuàries on la societat civil s’implica directament en la seva gestió. La configuració d’aquest model no ha estat una història fàcil ni és un camí que es pugui assolir en dos dies. Com adverteix Marguerite Mendell “es tracta sobretot d’un procés, llarg i dinàmic, amb alts i baixos constants”. És fruit de l’esforç, de la capacitat emprenedora, d’una decidida aposta política i de la voluntat de tots els agents implicats per cercar conjuntament solucions innovadores als reptes del país.

A Catalunya durant els darrers anys el sector social ha fet importants avenços que l’han permès guanyar-se un lloc com a agent incontestable de desenvolupament econòmic i social, com ho demostra l’exemple  de les cooperatives d’iniciativa social amb la gestió de serveis a les persones[1]. Però encara queda molta feina per fer, com indica Joan Subirats, catedràtic de Ciències Polítiques de la UAB, per a qui per fer créixer el sector cooperatiu cal “establir aliances entre el cooperativisme, el món sindical i el tercer sector social”[2]. En el moment de canvis profunds que estem vivint, el cas quebequès pot esdevenir inspirador repensar els models vigents i per abordar de forma innovadora  problemàtiques econòmiques i socials. És evident que els models i les experiències no es poden exportar directament d’un país a un altre, ja que cada context té les seves especificitats. Tot i així, la complicitat de Catalunya amb el Quebec pot ser una oportunitat per conèixer i aprendre els factors clau de la seva realitat que ens permetin avançar a casa nostra cap a un sistema econòmic on, com assenyala el premi Nobel John Stiglitz, la clau de l’èxit sigui “un sistema plural, amb un sector privat tradicional, un sector públic eficient, i un sector creixent d’economia social i cooperativa”[3].


[1] Per a més informació veure la Guia “Sumant per les persones: Bones pràctiques en la col·laboració entre el mon local i el cooperativisme d’iniciativa social », 2011, editada per la Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya en col·laboració amb la Diputació de Barcelona

[2] Revista Punt Coop, nº 11, 2011

[3] Citat a “L’hora cooperativa”, de Jordi Garcia, Revista Cooperació Catalana nº 326

Feu un comentari