Reunions confinades, relacions enllaunades

Aprofito que aquesta tarda de dissabte els fills dormen la migdiada per escriure quatre línies sobre quelcom que està resultant ser una normalitat després de cinc setmanes de confinament: les reunions confinades derivades dels grans salvadors del moment, la tecnologia i el teletreball.

En dies com aquests ens fem farts de reunir-nos telemàticament amb gent, molta gent. El més curiós del cas és que entrem i sortim de reunions parlant i discutint sobre infinitat de temes però sempre des de la mateixa cadira i davant d’un mateix interlocutor: la pantalla del nostre ordinador.

D’entrada, quina sort poder seguir treballant i operant amb relativa normalitat: gràcies, internet, fibra òptica, zooms, jitsis, meets… Gràcies tecnologia! Efectivament no podem deixar de posar en valor tots aquests elements perquè el tenen. Tanmateix, val la pena posar el focus en el tipus de reunions i converses que s’estan duent a terme a través de la xarxa.

Reunions confinades

Les reunions online tenen unes característiques que marquen notablement la dinàmica de relacionar-nos aquests dies. En primer lloc, és difícil no parlar els uns sobre els altres si algú no juga un rol de moderador dins de les converses. Per tant, últimament solem conversar de forma moderada. En segon lloc, en reunions virtuals és habitual disposar d’un ordre del dia clar per evitar divagacions que compliquin encara més la comunicació. D’aquí que conversem també de forma ordenada, eficient i estructurada. Aparentment sona bé però veiem algunes limitacions no menors: la manca d’espontaneïtat, la dificultat a l’hora de conflictuar i la relegació de les cures a un darrer terme, si és que s’acaben considerant.

En un article del New York Times sobre el projecte “Aristòtil” que Google va fer per veure com construir l’equip perfecte (“What Google Learned From Its Quest to Build the Perfect Team”) es confrontaven dos models d’equips: A) l’estructurat i B) el caòtic. La pregunta era quin dels dos era millor des del punt de vista de l’organització… La resposta va ser, segons com es miri, sorprenent ja que trencava amb certs paradigmes imperants avui dia. L’equip caòtic, en aquest cas, resultava ser millor de cara a l’organització: no en clau d’eficiència, però sí en clau d’eficàcia. L’equip caòtic donava marge a l’anècdota, al compartir com va la vida, a discutir amb vehemència, a conflictuar i a generar vincles d’estima entre els membres, entre d’altres virtuds. En el fons l’equip caòtic donava llum a les diferents cares que tenim les persones, no només la faceta “professional”. No m’extendré més parlant de l’article però us el recomano. És llarg però el podeu llegir tranquil·lament ara que disposem de temps… O no, si el vostre confinament és amb filles o fills petits. En qualsevol cas, una conclusió que en podem extreure seria que les converses online no afavoreixen en absolut el caos i això no beneficia ni els equips, ni les relacions ni les organitzacions. Ser conscients d’aquest factor pot ser-nos beneficiós a nivell organitzacional. Vegem-ho.

La pregunta en el marc de l’organització és per què hauríem de donar més lloc al caos quan la situació ja és prou caòtica… Quan a Hobest parlem de caos en organitzacions, parlem d’organitzacions vives. El símil de la natura ens pot ajudar a veure-ho i és que és en ella on impera de forma més clara el caos com a font de vida i d’equilibri. Això és el que busquem en les organitzacions: vida, ara més que mai. I la vida la trobem en les relacions: entre les persones, als equips, en nosaltres mateixes i mateixos.

La magnitud de la crisi que estem vivint està impactant des d’un punt de vista existencial, emocional i relacional de forma fractal a infinitat de nivells: mundial, social, col·lectiu, organitzacional, personal… La mirada sistèmica de la crisi ens ha de permetre veure-hi més enllà i, alhora, més endins. La fractalitat pren rellevància en moments com aquests i és que tot el que bull dins nostre està bullint al món i viceversa. El confinament, com a moment d’aturada, ens brinda l’oportunitat de posar consciència, d’una banda, que quelcom nou s’està gestant i necessita emergir però, de l’altra, que quelcom vell i caduc ha de morir i desaparèixer.

Aquesta complexitat l’estem vivint avui, també a les organitzacions. I ara tornem a les reunions confinades online sobre les quals se sostenen tantes d’elles. Aquestes ens estan permetent sortir del pas de forma més o menys exitosa. Ara bé, estan donant resposta a la necessitat de diàleg profund que requereix tal complexitat? Estem donant-nos espai suficient per fer aflorar tot allò que està succeint dins i fora nostre? Som conscients que això que vivim internament pot ser part de la solució? Les converses online poden ser una arma de doble fil: d’una banda, extremen l’eficiència i la resolutivitat, ideals per al curt termini, però de l’altra, poden enclaustrar-nos en la nostra cara estrictament “professional” i capar així el diàleg subtil i creatiu que necessita moment.

Tornant a la mirada sistèmica, probablement el que estem sentint i vivint no només té a veure amb una o un mateix, sinó que va molt més enllà, té a veure amb un nosaltres. I és per aquest motiu que, ara més que mai, ens hem de poder donar espais informals també online que permetin fer aflorar totes aquelles inquietuds, idees, somnis que repiquen internament i que necessiten sortir de l’enllaunament. És un moment de vulnerabilitat i, per tant, hem de donar-nos espais, per petits que siguin, per mostrar-nos des d’aquesta, sense ordres del dia ni moderacions. Cal donar pas a la vida, també dins de les nostres organitzacions.

Us deixo, els nanos s’han despertat de la migdiada i vaig a jugar. Seguirem…

Categoria:

Etiquetes:

Deixa un comentari