Les obres d’art produeixen regles, però les regles no produeixen obres d’art
(Claude Debussy)
Si la relació de la humanitat i, per tant, de les persones, amb la tècnica i la tecnologia que desenvolupen té un caràcter fonamentalment emancipador o si, per contra, dibuixa un horitzó de creixent submissió o subordinació de la naturalesa i l’acció humanes als límits imposats pel funcionament de les màquines, és un debat que ha tingut lloc amb cada avanç tecnològic experimentat per la humanitat.
Per això, no hauria de sorprendre’ns que l’ús d’algorismes[1], intel·ligència artificial[2] (IA) i data minning[3] per a dur a terme i decidir entorn de processos clau de la nostra societat estigui suscitant avui dia encesos debats, tant en la societat, en general, com en el món de l’empresa, en particular.
De fet, el perillós seria que estiguéssim assumint de manera acrítica el seu ús; és a dir, que no ens preguntéssim sobre els impactes que genera la seva utilització o sobre quin ha de ser el marc ètic i legal que les reguli. I és, precisament, per a contribuir a aquest debat que m’agradaria analitzar en aquest post dos dels temes clau que envolten aquest debat:
Alliberament del treball o dependència algorítmica?
Aquesta pregunta es centra en dilucidar fins a quin punt l’ús de la tecnologia algorítmica, el data minning o la IA poden arribar a convertir el treball humà en una mera translació de les “decisions” o resultats llançats per les màquines a la realitat. En aquest sentit, existeix tot un corrent de pensadors/es que estan assenyalant el perill que la capacitat d’aprenentatge i decisió de moltes persones en el seu àmbit professional es vegi significativament reduïda per l’ús d’aquestes noves tecnologies.
En aquesta línia se situa l’influent pensador Nicholas Carr que, en el seu llibre Atrapats (2014), assenyala que l’excessiva automatització del treball pot portar-nos a una atrofia o regressió en les nostres capacitats humanes adquirides, com a resultat de delegar moltes de les nostres funcions cognitives en mans de màquines i processos automatitzats:
“En rellevar-nos de l’exercici mental repetitiu, (la IA) també ens revela del coneixement profund sobre el nostre treball. (…) Així, les oportunitats dels treballadors de desenvolupar habilitats més qualificades, com les relacionades amb la interpretació i l’anàlisi, disminueixen».
Aquest autor alerta de com el coneixement es desplaça cap a un altre lloc – la persona o l’empresa que programa l’algorisme?, el propi algorisme que va millorant o optimitzant el seu funcionament, a vegades, sense que sapiguem molt bé com?[4] – i s’allunya de la persona treballadora. Precisament, en el moment en què, com assenyalen Maite Darceles i Julen Iturbe “és el coneixement de les persones treballadores, la seva habilitat i la seva motivació per a detectar oportunitats de millora, d’adequació i aprofitament d’oportunitats el que permet reduir al mínim el gap de temps i espai entre idea i actuació” (Darceles i Iturbe, 2008) i, per tant, millorar la competitivitat de l’empresa.
Altres autors/es, a més, assenyalen que l’excessiva confiança atorgada al resultat de la tecnologia algorítmica i la IA poden portar a minimitzar o obviar fets que s’estiguin observant en la realitat i que no hagin estat considerats o inclosos en el càlcul matemàtic. Així, tal com assenyala Ignasi Beltrán en el seu article “Automatización i obsolescencia humana”:
“En alguns àmbits professionals, s’està constatant que la sobre dependència tècnica (emparada en el «fonamentalisme de les dades», el «parametricisme») tendeix a limitar la creativitat i/o el talent (existeix un interessant debat sobre aquest tema entre els arquitectes) i/o bé coartar la recerca, perquè si considerem suficients els càlculs automatitzats de probabilitats per als nostres propòsits professionals i socials, correm el risc de perdre, o almenys afeblir, el nostre desig i motivació de buscar explicacions, d’aventurar-nos pels camins tortuosos que condueixen a la saviesa i la sorpresa.”
Si bé és cert que l’esmentat fins ara pot succeir i serà necessari establir un estricte control de l’impacte social i de les conseqüències concretes que les accions basades en decisions logarítmiques tinguin sobre la realitat i les vides de les persones, no deixa de ser menys cert que aquestes tecnologies tenen un alt potencial i que poden arribar a transformar per complet el món tal com el coneixem. Per això, cal que, a més de generar un discurs crític i d’una certa resistència o cautela davant la seva implantació, també ens anem preparant per a la seva arribada.
Referent a això, resulta d’interès preguntar-se quins poden ser aquelles funcions en les quals els éssers humans som, de moment, més eficaços que les màquines i, per això, difícilment substituïbles. L’informe “Future of Jobs, 2020” del Fòrum Econòmic Mundial identificava quinze habilitats la demanda de les quals augmentarà en el mercat de treball en els pròxims anys[5] . Gairebé totes elles tenen a veure amb allò que, almenys de moment, ens fa específicament humans: la creativitat, la innovació, el lideratge, la persuasió i la motivació. Crida l’atenció, això sí, l’absència en aquesta llista de característiques relacionades amb el maneig i l’expressió de les emocions, l’empatia, la capacitat de cura i l’afecte. M’aventuro a pensar que aquesta absència no es deu tant al fet que aquestes habilitats no seran importants en els treballs del futur[6] , sinó a que existeix un biaix en les dades que utilitza el Fòrum Econòmic Mundial en el seu informe…encara sort que no han construït un algorisme sobre la seva base! 😉
Control algorítmic vs Ètica algorítmica
Un altre dels punts fonamentals del debat entorn de l’impacte d’aquestes noves tecnologies en el món del treball gira entorn de qüestions fonamentalment ètiques: l’atribució de responsabilitat en la presa de decisions algorítmiques, la necessitat que els algoritmes que poden impactar directament en les opcions de vida de les persones i en l’accés a i l’exercici de drets fonamentals (salut, treball, llibertat[7], privacitat, drets socials[8] …) siguin transparents i estiguin subjectes a una rendició de comptes públics o la regulació del control que les empreses poden exercir sobre les persones treballadores mitjançant l’ús d’aquestes noves tecnologies.
Referent a això, són molts els avanços que han tingut lloc en els últims anys, tants que l’estat Espanyol compta ja amb una llei – la sobrenomenada Llei Rider – que, entre altres coses, obliga les empreses a fer públics els algorismes que utilitzen i que afecten les condicions de treball de la seva plantilla[9] . Així mateix, la Unió Europea va publicar al febrer de 2020 el Llibre blanc sobre Intel·ligència Artificial i un any després presentava una proposta de regulació que té com a objectiu harmonitzar les lleis relatives a l’ús de la IA en tots els estats membres per tal d’aconseguir una IA segura i fiable per a totes les persones usuàries.
Així doncs, ja sigui degut a la pressió exercida per la societat, o a causa de la consciència sobre els eventuals riscos que aquest tipus de tecnologies comporten, la veritat és que l’establiment de límits i regulacions a l’ús d’aquestes tecnologies està començant a arribar, també a les empreses.
No obstant això, m’interessa reflexionar aquí sobre com aquest tipus de tecnologies semblen estar sent aplicades per moltes empreses com una estratègia de refinament del control empresarial sobre les persones treballadores i no com un suport o un recurs per a potenciar el desplegament de les capacitats productives i la creativitat d’aquestes mateixes persones.
Referent a això, em sembla de summe interès la reflexió de Darceles i Iturbe (2008) en el seu article “Antes y ahora, necesitamos personas conectadas. Personas y tecnología se dan la mano para ahondar en los valores cooperativos” sobre com hauríem de concebre la introducció de noves tecnologies dins de l’empresa:
“Les noves tecnologies –com les velles– són productes o creacions humanes que utilitzem per a expandir les nostres capacitats. I tenen un enorme potencial d’expansió de les capacitats humanes, del nostre coneixement i de la nostra socialització. Aquestes poden ser col·locades conceptualment en el centre com les portadores de l’avantatge competitiu. Si aquest resulta ser el nostre plantejament ens ancorem en l’era ja esgotada, substituïm les màquines de les cadenes de muntatge i les posteriors innovacions tecnològiques per les noves tecnologies de la informació i comunicació en continu desenvolupament, però se’ns escapa de les mans el canvi d’era que s’està produint. Captar la dimensió del canvi en el context competitiu que estem vivint exigeix, sense embrago, fer que les noves tecnologies girin al voltant de la persona, entendre-les des del seu potencial d’humanització i d’expansió del factor competitiu clau, que és el coneixement.”
En la mateixa línia, Ignasi Beltrán en el seu article “La irrupción de los algoritmos en el derecho al trabajo” assenyala que:
“Hauríem de proposar-nos (amb les degudes cauteles i transparència) que els avanços en la tècnica no es dirigeixin exclusivament a suplir als éssers humans, sinó a complementar i potenciar les nostres habilitats. Això és, encara que pugui semblar un brindis al sol, una “automatització centrada en els humans” i no l’actualment predominant i inercial “automatització centrada en la tecnologia”.
És clar que l’estret vincle que ha unit la gènesi de les institucions socials modernes –entre elles, l’empresa – amb el refinament de les formes de control social de la població no facilita aquesta tasca. I és que, aquesta associació continua estant – de manera més o menys conscient o inconscient – molt vigent en la cultura de nombroses empreses i organitzacions socials. Així, semblés que quan la tecnologia ens dona l’oportunitat d’augmentar aquest control sobre el/la un altre/a, caiguéssim en la temptació i optéssim per la solució “fàcil” de reforçar el control individual i col·lectiu, en lloc d’emprendre el, per descomptat, menys previsible i controlable, camí de construir confiança mútua, consciència col·lectiva i responsabilitat grupal com a manera de fer front als reptes i al treball col·lectiu. I és que, si canviéssim el nostre punt de vista, tal vegada el debat sobre l’impacte que aquestes noves tecnologies tindran a nivell ètic, econòmic i social en les pròximes dècades, no se centraria tant a posar límit a allò que és tècnicament possible, com a discutir sobre com fer realitat allò humanament desitjable que aquestes noves tecnologies ens poden ajudar a aconseguir.
BIBLIOGRAFIA:
- O’Neil, Cathy (2017), Armas de destrucción matemática, Capitán Swing.
- Beltrán, Ignasi (2019). Artículo: Automatización y obsolescencia humana. Blog: Una mirada crítica a las relaciones laborales.
- Beltrán, Ignasi (2022). Artículo: La irrupción de los algoritmos en el Derecho del Trabajo. Blog: Una mirada crítica a las relaciones laborales.
- Benavav, Aaron (2019). La automatización y el futuro del trabajo – I Parte. New Left Review, 119.
- Carr, Nicholas (2014). Atrapados: cómo las máquinas se apoderan de nuestras vidas. Ediciones Taurus S.A.
- Darceles, Maite y Julen Iturbe (2008). “Antes y ahora, necesitamos personas conectadas. Personas y tecnología se dan la mano para ahondar en los valores cooperativos”. Artículo originalmente publicado en catalán en: Revista Nexe. Nº22. Edita: Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya.
- Kaplan y Haenlein (2019). A Brief History of Artificial Intelligence: On the Past, Present, and Future of Artificial Intelligence. California Management Review. Volume: 61 issue: 4, page(s): 5-14
[1] Un algorisme és un codi programari que processa un conjunt limitat d’instruccions, portant directament a un usuari a una resposta o resultat particular donada la informació disponible Permet, típicament, solucionar un problema, realitzar un còmput, processar dades i dur a terme altres tasques o activitats. Font: https://es.wikipedia.org/wiki/algoritmo.
[2] La intel·ligència artificial és, en ciències de la computació, la disciplina que intenta replicar i desenvolupar la intel·ligència humana i els seus processos implícits a través de computadores. Des d’un punt de vista pràctic, refereix a la capacitat d’un sistema per a interpretar correctament dades externes, per a aprendre d’aquestes dades i emprar aquests coneixements per a aconseguir tasques i metes concretes a través de l’adaptació flexible (Kaplan i Haenlein, 2019).
[3] La mineria de dades o exploració de dades és un camp de l’estadística i les ciències de la computació referit al procés que intenta descobrir patrons en grans volums de conjunts de dades. Utilitza els mètodes de la intel·ligència artificial, l’aprenentatge automàtic, l’estadística i sistemes de bases de dades. L’objectiu general del procés de mineria de dades consisteix a extreure informació d’un conjunt de dades i transformar-la en una estructura comprensible per al seu ús posterior com a informació rellevant per a la presa de decisions. Font: Minería de datos – Wikipedia, la enciclopedia libre.
[4] Les noves generacions de IA tenen funcions de machine learning i deep learning, la qual cosa, els permet millorar-se a si mateixes, és a dir, millorar els seus processos i capacitats d’aprenentatge a mesura que són utilitzades. Per a més informació sobre aquests conceptes es pot consultar: <Deep Learning: qué es y por qué va a ser una tecnología clave en el futuro de la inteligencia artificial>.
[5]Aquestes habilitats serien: pensament analític i innovació, aprenentatge actiu i estratègies d’aprenentatge, resolució de problemes complexos, pensament i anàlisi crítica, creativitat, originalitat i iniciativa, lideratge i influència social, ús, monitoratge i control de la tecnologia, disseny de tecnologia i programació, experiència d’usuari i resolució de problemes, resiliència, tolerància a l’estrès i flexibilitat, intel·ligència emocional, orientació de servei, anàlisi de sistemes i avaluació, persuasió i negociació.
[6] L’actual crisi de les cures i la necessitat de mà d’obra qualificada per a treballar en aquests sectors fa que aquestes persones treballadores també vagin a jugar un paper clau en el futur del mercat laboral, sobretot, tenint en compte que el seu tipus de treball és molt difícilment substituïble pel de màquines intel·ligents o robots. El sector de les cures abasta a aquelles persones que treballen en l’àmbit de la salut, l’atenció social, l’educació i el treball domèstic. Per a més informació veure l’Informe “Informe “El trabajo de cuidados y los trabajadores del cuidado para un futuro con trabajo decente” (ILO, 2019)”.
[7] RisCanvi: luces y sombras del algoritmo que ayuda al juez en Cataluña a decidir si mereces la condicional. Publicat en: El País. 11/07/2021.
[8] “HRW denuncia la automatización de los subsidios sociales en el Reino Unido”.
[9] Las empresas se niegan a desvelar sus algoritmos laborales un año después de aprobarse la obligación legal. Publicado en: elDiario.es, 19/05/2022.
Categoria:
Contingut relacionat
La individualització en el treball i les organitzacions del coneixement
Reunions confinades, relacions enllaunades
¿El ocaso del trabajo?
